La taxa ecològica

La proposta ecologista de convertir les bosses de plàstic gratuïtes en bosses de pagament per intentar reduir amb aquesta mesura el seu volum troba la seva resistència. El recordatori ecologista fa de supraconsciència social que posa en evidència les negligències ciutadanes i col·loca el contrapunt per suggerir altres formes de consum. No es pot fer el debat d’ un us específic com el de les bosses per carregar la compra i que de pas publiciten l’ establiment on s’ ha aconseguit sense lligar-lo al conjunt de consums encadenat de la vida ràpida que funda la seva comoditat en una quota no despreciable de pèrdues. Des que es va abandonar l’ època en que es feia servir el cistell, la bossa de tela per portar el pa, la lletera per portar els petricons de llet i els envasos retornables es va anar consolidant una conducta mimètica de despeses creixents. Els consums tan massificats perjudicaven al volum de negoci amb els vells costums i es van trobar fórmules mes ràpides i aparentment més adients per la societat moderna. Des de la iniciativa privada dels mateixos magatzems s’ han fet temptatives per reduir l’ us de les bosses de plàstic proposant bosses més duradores de nylon o tela de cotó cru. Ara ho esta fent Carrefour i Lidl a mig i 1 euro. No sembla que enraigui el consum d'anar a comprar portant la pròpia bossa i quan es porta el carret de compra tampoc es renúncia a les bosses de plàstic. El material més comú de fabricació d’ aquestes és el polietilè i diverses empreses es dediquen al seu reciclatge. L’ us del plàstic despreciable no seria un problema ta ecològic com estètic si es tira al carrer i es deixa que el vent les faci ballar a una bada i a un altra. Barris sencers de Niamey tenen un aspecte deplorable a causa d’ això. Passa a molts altres llocs d' Àfrica. El problema ecològic estrictament ve donat quan no es fa separació de deixalles i es barreja el plàstic amb l’ orgànic. Anys desprès d’ haver fet compost casolà, amb el plàstic que s’ ha colat per negligència aquest continua com el primer dia. També hi ha un segon problema e el seu ús al malbaratar matèria prima en la seva fabricació quan perfectament és substituïble per la bossa de compra. Només cal tenir el costum de guardar-ne unes quantes amb prou capacitat a una de les butxaques de seient del cotxe o a un calaix de la cuina. Les bosses de plàstic deixen espais públics realment fastigosos, però segurament no és el plàstic més problemàtic el de les bosses encara que sigui el més lleig. La densitat i pes d’ altres plàstics que fan d’ envoltoris de productes alimentaris però també de tot altres tipus com articles de ferreteria potser genera un volum més considerable. Hi ha dues línies educatives: una la de minimitzar les bosses de plàstic tot potenciant les de tela o de nylon (les de paper, molt usades als USA comparativament son mes cares). Posar un preu a les bosses fis ara gratuïtes no seria una opció realment alterativa sinó aplicar un vell costum de pujar els preus d’ aquells consums pel fort increment en impostos que son tan per enriquir a l’ estat com per fer front des de les administracions dels impactes nefasts que produeixen el seu us. Es així que un percentatge alt del pvp d’hidrocarburs, tabac o alcohol se l’ endu l’ estat. Això sempre ha creat molta indisposició i critica però per altra banda, part d’aquests diners també s’ ha emprat per fer campanya en contra de la velocitat, la nicotina o l’ alcoholisme, a part de per pagar les instal·lacions hospitalàries per tractar a accidentats, addictes i malalts. La proposta de fer pagar una taxa per les bosses és completament ridícula si no va lligada a un programa de criteris de pre-ciclatge (els de fer la compra intel·ligent pensat amb el detritus que generarà cada objecte) però no es res ou si ho comparem a altres taxes ecològiques que tracten de preservar l’ impacte ambiental i fan pagar en funció del càlcul demostrat i no sols estimat d’ aquest impacte.
El plàstic no seria ta terrible si la fos útil durant la seva vida d’ us i quan tingués que ser eliminat ho fora en el procés adequat, des del contenidor on tirar-lo, Això es pot dir de totes les altres coses: les xatarres, els cartrons i el vidre. Es clar que tot això ha generat un nou tipus d’ indústria i uns treballs extres. El que s’ estalvia el consumidor modern e comparació a l’històric que anava amunt i avall amb l’ envàs per recarregar-lo o substituir-lo per la compra d’ un de nou, no li treu d’ anar amunt i avall amb les seves deixalles a la cerca del contenidor adient. S’ han de revisar els hàbits aparents que facil.liten la compra però no la vida. En la mida en que el planeta és un inventari de béns limitats i recursos a protegir les taxes sota l’ etiqueta d’ ecològiques tendiran a créixer. Tenir que pagar un euro per bosses de plàstic, del tipus de les que ara són gratuïtes, segurament s' extingiria a curt termini l’ hàbit del seu us, i la seva fabricació per aquesta funció a mig termini. Es clar que no sempre es porten bosses al damunt i a vegades cal comprar quelcom d’ urgència o s' aprofita fer-ho mentre s' ha fet un desplaçament o una passejada a peu. Seria un atracament a mà armada fer pagar tan per un plàstic que pesa pocs grams com pel que embolcallessin. Les mides antirobatori dels gras magatzems ha portar plastificar amb plàstics durs tot el que poden això és clar encareix el preu del producte. Toca interpretar el plàstic de bossa i el d’ emvoltori com un símptoma de la modernitat: una barreja de velocitat personal amb desídia i ignorància de la contribució passiva que des de la poca atenció es fa en contra de l’ entorn.
Teòricament les bosses de plàstic que s’ ha fet servir per una compra es reutilitza una segona vegada com a bosses de deixalles pels plàstics, llaunes i tetrabrics i punt. A qualsevol cuina hi ha moltes més bosses de plàstic acumulades que les necessàries per fer front a les seves necessitats. Cal dedicar un calaix expressament per elles o una bossa que les contingui apretades. És un maldecap extra que es pot estalviar tornar a l’ us de la bossa de compra de material durador. No es un detall insignificant en aquesta societat de l’ abundància on les coses es deprecien abans de ser amortitzades i es va a corre-cuita a comprar coses de trinca abans de fer servir les coses velles fins al final.